dijous, 31 de desembre de 2009

i és dia 31
d'aquí unes horetes
serà l'any vinent
se suposa
que has de fer una valoració
i festa grossa
però el que realment et ve de gust
és llogar una peli
i anar a dormir d'hora
passant de raïm
i shows de purpurina a la tv.

(doncs jo penso fer-ho
ja ho celebraré demà)

dimecres, 9 de desembre de 2009

He estat quatre dies
enmig de muntanyes
trepitjant neu i tifes de vaca;
veient senglars
abelles, llenya;
esmorzant torrades amb llonganissa
al costat de la llar de foc;
dormint amb l'estufa encesa
i sobreoxigenant-me.
És a dir,
no-res,
però sí-tot.

dijous, 26 de novembre de 2009

quan començava a perdre la fe en la humanitat
o al menys en la humanitat que matina
i m'obria pas entre la marea de males cares
un nen diu:"hola gosset!" mentre la mare l'estira,
però ell somriu
mirant el gos,
i un altre
escolta atent al pare o avi
que li explica la història dels tres porquets.
Així que arribo a casa
robo el diari a un veí
i perdo el temps una mica, no fos que arribés puntual

dilluns, 23 de novembre de 2009

no em queden neurones
ni energia
la pila de llibres creix
com la llista de coses pendents de fer
el termini límit de les quals s'acosta
sense remei
però llevar-se ballant
val la pena malgrat tot

dijous, 19 de novembre de 2009

Ahir vaig ser en una sala de cine envoltada de 98 adolescents (fèmines) hormonalment alteradíssimes.
Avui he vist el Josep Monràs anant en biciNG i he fet la primera truita (que no ha derivat en revoltillo) de la meva vida (encara no sé si és comestible, però promet).
Demà? qui sap què pot passar demà..

dimecres, 18 de novembre de 2009

feliçment abduïda
des de fa gairebé un mes
entre el xinès
i d altres coses
no donc (dóno?) abast

divendres, 13 de novembre de 2009

divendres, 6 de novembre de 2009

Seps
y literatura.
La vida
es eso.

dimecres, 4 de novembre de 2009

i entre tos, esternuts i torrents de mocs
(fossin de classe A, B o C)
li va fer un petó
i es va regirar al llit
i ella?
ella va riure
i van mantenir una conversa
entre llençols
absurda
tots dos adormits
però feliços.
I vet aquí un gat
i vet aquí un gos..

dimarts, 3 de novembre de 2009

estic away
però és que sóc molt feliç

dilluns, 26 d’octubre de 2009

i de sobte
un torrent de somriures
es filtra per les parets, les finestretes i sota les portes
envaïnt-ho tot
i no s'hi pot fer res
en contra

diumenge, 25 d’octubre de 2009

I de sobte res, ja som diumenge
i són les vuit i semblen les deu
tot i que t`has llevat a les cinc
I tens un gos dibuixat a la mà
i unes lletres en serbocroata
que algú va escriure en un bar
Després de l`absenta
aigualida
i els combinats que semblaven ja
suquet de fruita
I recordes vagament
fotos absurdes
converses, promeses
petons i el metro.
I fas olor a tabac, alcohol i sexe
i les temples bateguen fort
recordan-te l`excés de nit
que va ser matí
quan ja era tarda.

I somrius.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

dijous, 15 d’octubre de 2009

i per fi, els mascles ben lluny, la pau.

divendres, 9 d’octubre de 2009

carca

Todo o nada, le dijo, todo o nada.
Malditos extremos. ¿Y lo agradable que puede ser un gris de otoño con mantita? Pues no, todo o nada.
Pues nada, hay cosas que nos vienen dadas y cosas que no.
Estaba claro que era imposible. Y tú, dale con el todo o nada.
He frotado con lejía las repisas del baño, las baldosas del suelo, he puesto las sábanas a lavar.
Ni rastro de mis perfumes, de mis huellas, de mi cuerpo.
Te lo he puesto fácil. Me lo has puesto fácil.
¿Todo o nada?
Pues nada.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

comme des enfants..







...et moi je t'aime un peu plus fort...

diumenge, 27 de setembre de 2009

so close to me.. ♥

..you said.. hey hey ho you know this is the way to go..




el públic realment vibrava :D

dilluns, 21 de setembre de 2009

si cierro la ventana me quedo sin inspiración.. y si la abro,entran los bichos..

diumenge, 6 de setembre de 2009

Mai he entès el que em passa amb els diumenges a la tarda.
Hom podria pensar que és perquè ve dilluns i dilluns és igual a rutina i treballar de nou. Jo també ho pensava.
Ho pensava fins que vaig adonar-me que em seguia passant el mateix quan treballava diumenges i el dilluns tenia festa. Quan em passava igual estant a l'atur.
Diumenge a la tarda té un no-sé-què que em paralitza i m'impedeix fer qualsevol cosa, ni que sigui simplement sortir al carrer. Llegir tranquil.lament un llibre. Mirar una peli.
Els diumenges a la tarda em desesperen. Potser perquè és el típic moment de llegir un llibre tranquil.lament, o veure una peli. Potser és perquè és el que fa tothom mentre jo em desespero perquè no sé què fer..

dissabte, 5 de setembre de 2009

Ahir més o menys es pot dir que va acabar-se de fer obres a l'estudi.
El "meu" estudi.
Tot ple de virutes de fusta, el terra brut i burilles repartides per tot el local.. però els mobles i l'aire a lloc, les parets pintades i la meva habitacioneta amb l'estanteria ikea nova de trinca guardant flashos, focus, trípodes i demés.
Flaixos caríssims amb accessoris últim model. Armaris de disseny minimalista. Una catifa de ratlles de colors d Ikea. Uns puffs més incòmodes que pràctics.

I mentre sopavem, ahir.. em van regalar una lomo. fisheye. (FISHEYE!)
Tinc ganes de fer el ruc amb la lomo enlloc d'amortitzar l'equip ara que el tinc.

dimarts, 1 de setembre de 2009

remenant calaixos
buscant uns dibuixos antics
he trobat les poesies
que m'escrivia aquell
al que no veia al matí
ni al migdia
ni a la nit ni al vespre
però que existia
(existiem)
pels versos que ens deixavem
damunt la taula
al costat del fruiter.

dilluns, 31 d’agost de 2009

i de sobte
quan menys ho esperes i més ho necessites
sona el timbre
i un regal avançat d'aniversari
porta un clauer, un munt de llibres
bombonets de xocolata i uns auriculars-marieta
i un somriure
i uns clips de colors
i el dia s'arregla i sembla que fa menys mal la gola..

dimecres, 26 d’agost de 2009


No hi ha res que a la vida
m'hagi impressionat tant
com aquell desert que acaba en duna
que es converteix en platja
i acaba al mar.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Saps? no era una festa. En realitat era un velori.

diumenge, 23 d’agost de 2009

I doncs?

I ara què fem, reina? ja hem viatjat per tot el món, hem tingut tot tipus d'amants, infidelitats, parelles i marits, ja hem tingut fills i hem estat solteres, hem sigut vegetarianes i hem caçat búfals per alimentar-nos, hem estat dissenyadores i pidolaires, models i artistes. I ara, què fem?

Ara que ja ho hem fet tot, ara dediquem-nos simplement a viure- li va dir.

dissabte, 22 d’agost de 2009

I aleshores es queda fixat, sense mirar la paret, i sense mirar la pols que flota i es veu al feix de llum que ha entrat per la finestra. Mira alguna altra cosa. Quelcom que ni tu ni jo podem veure, però ell sí. I s'hi pot estar hores, de tant en tant deixa anar un lladruc, somica, o s'estira a terra capcot, mig tremolós. Després, potser es queda adormit, o perd l'interès i marxa. Però no mirava la paret. Ni la pols que flota. Els mirava a ells.

diumenge, 16 d’agost de 2009




Les xancletes se subjecten al sortint de la moto en un equilibri precari. El vent a tota velocitat les doblega amunt i avall, i els dits la segueixen.

Com el casc ha perdut la visera, ella tanca els ulls, ben fort, i s'aferra a l'esquena de J. per superar el vertigen.
Es tan tard que ja és d'hora. Entre llençols.T'estimo.
Però calla, i el mira. Ell s'enfada.
Al matí, uns insectes han envait el llit. Ella no ha dormit. Ha comptat totes les pigues de la seva esquena, s'ha fixat en una esgarrapada i en els plecs que els llençols li han imprès al braç esquerre. La pell que li salta, recremada pel sol, de les espatlles.
J. parla. Parla i diu un munt de paraules que només contradiuen totes les que va dir uns dies enrere. Abans era blanc, ara vol negre. Vol saber, fa preguntes. Ella l'estima. Però no l'hi dirà, perquè és el que ell vol sentir.
Té mossegades de gat a tots els dits, li couen. Les parpelles pesen, esgotades. S'aferra discreta però segura als malucs d'en J. En sentir-la, ell accelera i gira el cap enrere, amb el casc que amaga un somriure.
En aquest precís moment, un camió s'incorpora a l'autopista, que parla pel mòbil amb el seu soci, i de sobte un xiulet agut i continu. Només sent el xiulet, potent, i busca en J. amb la mirada. En aquell moment s'atreveix a dir-li que l'estima, en aquell moment que ja no pot mirar-lo, mentre surt projectada pel damunt d'un tot terreny, ni parlar, ni estimar-lo.

dissabte, 15 d’agost de 2009



Els ulls clars. Les teves pigues. El cabell brillant quan està net, enganxós quan no te'l rentes. El vent bufetejant-nos les cames i la carretera ens porta a la platja. Les ungles brutes. Ferides als genolls i una esgarrapada al coll.
El sol, quan fa sol, i el fred, quan fa fred. El mal d'esquena i la cremor d'estómac. El peix fregit, un vinet blanc, la paella.
La pell amb polsim d'or que no és més que petroli, i una poma que espera a la bossa des de fa tres setmanes.
El sexe. La gana. Els llibres.
No són més que un miratge d'estiu.

diumenge, 9 d’agost de 2009

redunden aquestes paraules..
damunt tot lo que hem fornicat

dimarts, 21 de juliol de 2009

No és la primera vegada que penso a tancar el blog. Tampoc és el primer que tancaria.
Tot i així, sempre hi ha un rau-rau endins que et diu que no ho facis. On et cagaràs en tot quan no puguis fer-ho de viva veu? on cantaràs als quatre vents quant feliç ets? ja. Porto molts dies sense escriure, i és perquè he estat fora. Fora passen coses, encara que de vegades no ens ho sembli.
Ara n'escriuria mil, però la llibertat en un blog es comença a acotar quan comença a conèixer-lo massa gent. Quan aquesta gent passa a fer part de la teva vida fora, ja no et pots cagar en ells amb la mateixa llibertat amb que podies fer-ho quan no sabien del blog. Per això els acabo tancant i obrint-ne de nous després.
Potser per això són efímers.

diumenge, 28 de juny de 2009

ho sento però
Aspet Weekend
em sembla una estafa
(he dit)

divendres, 19 de juny de 2009

Nou piercing,
alenada d'aire fresc
remolins d'alegria
Joguina nova
(màquina de cosir!)
i disc de Billie the vision..

:D

dilluns, 15 de juny de 2009

I en una abraçada eterna
submarina
fa un salt, i tu crides
i s'espanta tota la platja
que sou vosaltres
per un peixet
que li ha mossegat la cama

diumenge, 14 de juny de 2009

.. però m'hi hauria quedat ..

dilluns, 8 de juny de 2009

- I se't fa estrany tornar a ser aquí?
- no gaire, jo crec que se li fa més estrany a la gent que jo sigui aquí..

I és que quan un marxa, marxa cap a coses noves, gent nova, una nova vida.. els que es queden són els que segueixen amb la mateixa vida, les mateixes coses, però sense tu. Quan tornes, et sembla normal q hi siguin tots, els de sempre. Però els qui t'havien trobat a faltar no saben ben bé com reaccionar, sobre tot perquè en cosa de quinze dies tornaràs a ser fora, i potser tornarà a passar any i mig fins que tornis..

I de sobte aquell esguard, i un "ja saps que no puc", però una mirada intensa que diu tot el contrari, i unes cames massa sensates, les de tots dos, que se'n van en direccions oposades quan el que voldrien es barrejar-se infinitament sota els llençols.

diumenge, 7 de juny de 2009



Perquè saps gaudir de les coses petites
i de les grans
Perquè viatjar amb tu és esgotador
però molt divertit
Perquè sempre saps sorprendre
amb alguna tonteria que fa somriure
Perquè riem de les mateixes coses
com que el pernil de Mr. D.
fa números d'escapisme
i ningú més se'n adona
Perquè estàs com un llum
i alhora ets de les persones
més sensates que conec..
Perquè ha estat l'aniversari
més divertit dels darrers anys
Perquè hem ideat sistemes
de comunicació alternativa
entre cançons de Gossos
i per la descoberta
dels sofàs voladors..

m'agrada saber que ens tenim aprop.

felicitats, guapíssima
una abraçada gegant!

dissabte, 6 de juny de 2009

Un dia et lleves amb massa ulleres
i fas un esmorzar gairebé de forquilla
passeges els gossos
i fas una dutxa d'aquelles llargues
amb suavitzant i condicionador
i fins i tot raspall.
Fas un parell de trucades
reserves un hotel damunt la cala
i una volta amb un catamarán
on només parlen català.
Comences a fer endreça
alguna transgressió
i configures un altaret
després de sis mesos
de no tenir-ne.
I demà una paella
si el sol ho vol.

divendres, 5 de juny de 2009

dimarts, 2 de juny de 2009


N'hi ha que s'allunyen
n'hi ha que marxen per una estona
i s'hi queden per sempre.
N'hi ha que els fas fora
i no proven de tornar a acostar-se.
N'hi ha que per més que ho intentis
no es desenganxen.
N'hi ha que mai hi són
però sempre hi seran.

N'hi ha pocs
però són bons.

Recuperant imatges d'un estiu molt llunyà en un estiu molt present i del que penso fruïr al màxim..

dijous, 28 de maig de 2009

dimecres, 27 de maig de 2009

I és tan simple quan te'n adones
que ja no calen estratègies per aconseguir anar al cine
que pots prendre un tè enlloc d'un cafè de bon matí
i arribar igual al vespre.
I pots quedar amb un amic, i després amb una amiga
i sortir per la tele sense que sigui un trasbals.
I enamorar-te tres cops al dia
abraçar tothom
i anar a Menorca.
Pots fer tot això
i deixar la feina quan te'n canses
i escaquejar-te de les obligacions per fer petar la xerrada
que ja trigava massa.
Que et faràs un tatuatge, si vols,
que et serà igual el que te'n diguin
que, potser, Cadaqués és més aprop
i que les coses són senzilles, si deixem que ho siguin.

dimarts, 26 de maig de 2009

Avui ha estat dia de platja total. Increible.
Erem dues i ens hem fixat amb dos nois. Amb un hem acabat compartint galetes de xocolata, cereals i crema solar, però ha acabat en no res, perquè tot i que a ella li feia tilín, era força estúpid.
El "meu" em posava tontíssima i a sobre em sonava molt. Surt a la tele, o algo. I quan marxava, m'ha dit adéu. Si no fos pel venedor de polseres que hi havia entre nosaltres, me li hauria tirat al damunt. Arf.

dissabte, 23 de maig de 2009

Ell sempre compra manxego, tot i que ella és més de brie..

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Un assassí de neurones en format líquid envasat en ampolla de vidre ha estat el culpable. Faig tard a la feina, al marxar hi ha pollastre, primer acomiadament d'un empleat que ja no tornaré a veure. Queden exacta i mesomenysment uns 13 dies. And I will be free..
I sí, fa bé dormir de dos en dos, i no tenir ressaca. I oblidar coses pels racons i riure, sobretot riure.

diumenge, 17 de maig de 2009

Recepta de la felicitat:

Tarda d'amigues i de fotos. Vespre de festa i bon rotllo. Sexe. Nit d'abraçades. Sexe. Matí mandrosíssim, dutxa a dos, visita fugaç per casa, llegir el diari al port, descalços, amb molt de sol.
Paella i arròs negre al solet, amb vi blanc fresquíssim. Migdiada a la platja. Una mica de metro, visita als avis, passeig cap a casa. I demà festa.

divendres, 15 de maig de 2009

Diari del meu estómac 2.0

Bodegas blablabla. Ve el paio a fer degustacions i a part del tonteig obligatori per la presència d'un noi jove arregladet i amb cert "porte" repartint alcohol d'alta graduació és un dia avorrit.
Migdia a la pelu. Riure fins plorar, tant plorar que el maquillatge se'n va en orris, però és igual. Dino ràpid al bar, entrepà de pernilet i em mig regalen un postre de xocolata de la bona. arf.arf.
Torno a currar i començo amb un parell de sugus. Un tall de salmó.
Bunyolet de bacallà farcit de pernil de gla. Nous pelades. Avellanes. Pa amb formatge. Un trosset de gorgonzola. Un palet de pa amb pernil i comença la festa del xerès. Prueba este, prueba el otro, torna a tastar aquest. La meravella, pel final. Trenta anys en barrica, fet a partir de panses. Arf. Urf. Poc recordo de després. Entre birres, vi i no sé ben bé què, uns fideus ultra picants amb gust a kètxup. I més postres de xocolata.
Aquest matí una macedònia revitalitzant i un rebuig absolut al temptador paio de la corbata verda de bodegas blablabla. No fos cas..

dilluns, 11 de maig de 2009

diari del meu estómac.

A les 11 he començat a ploriquejar per la botiga dient que tenia gana. El pastisser m'ha vist i em diu, jo tinc uns retalls de xocolata a l'obrador... i jo que dic arf, i gemego, i ell que riu, i que diu que me'ls guarda. Total, que avança el matí i l'estómac es queixa. Amb l'excusa d'anar al lavabo deixo una cua de clients esperant ésser cobrats i baixo a l'obrador. Ei.. que tens res de menjar? plisplis? (caradenenabona). Atenció: comença a obrir i tancar portes, un cop de ganivet per aquí, un toc de màgia per allà i em diu, mira, té. Primer això (un tros de pastís d'ametlles i taronja amb una làmina d'una mena de sacher fred de xocolata al damunt) i després això (magdaleneta de xocolata farcida de salsa de cacau). Arf!
Al cap d'una estona, i abans de sortir a dinar, endrapo una croqueta.
Dinar: mini amanida d'enciam, boletes de mozzarella, vinagre de mòdena i palets de cranc. I un mini ben and jerrys de plàtan amb anous i platanets de xocolata.
17:30: el col.lega que talla el salmó me'n dona un tros.
18:45: el pesadet es posa a tallar pernil de "bellota" i li dic que me'n doni un tros.
19:00: el pesadet no deixa d'endrapar. Li dic, tio, potser que paris. I em porta un mini sandwitx de patata amb pebre farcit de brie trufat. ARFSDGH
19:20: el pesadet talla més pernil i me'n dóna.
Mentrestant vaig picant ametlles torrades i palets de pa.
Al plegar m'enduc uns croissants i me'n menjo un mentre vaig cap al bar del costat. Allà prenc un sucdepinya.
Me'n torno cap al barri i al bar d'aquí prenc un bikini. Unes braves. Un altre croissant. Arribo a casa i em foto un tros de truita de patata. I dos peixets de xocolata.

Si me'n surto d'aquesta, ja no hi haurà res que pugui amb el meu estómac, em sembla..

dissabte, 9 de maig de 2009

Ella está limpiando unos cubiertos y se corta con el cuchillo. Entonces aparece él por detrás y.. no, no... Él está atareado en el restaurante, entrando y saliendo, y ella pasa un momento para ir al baño...
na. Tampoco.
Él está lavando unos platos y ella le pregunta si se puede lavar las manos. (bueno). Se acercan un poco pero con disimulo, él dice algo, ella se gira y pregunta, ¿qué..? y con el gesto de ambos encarándose las manos bajo el agua el cuchillo que él lava roza la piel blanquita de la mano de ella y empieza a salir sangre. Hostia, perdona, tia.. el cuchillo rebota contra el lavadero metálico cuando lo dejan caer, él ase su mano y la acompaña bajo el grifo mientras con la otra le acaricia la muñeca. Perdona, niña.. dice, y cuando hace rato que ha dejado de sangrar, siguen agarrados fuerte, sin mirarse, sintiéndose bajo el agua.
No. Demasiados rodeos.
Total, que trabajaban juntos, se enamoraron pero se evitaban mutuamente, él estaba casado, ella prometida, y un día dejó el trabajo y nunca más volvieron a verse. No se casaron ni tuvieron un encuentro furtivo en el almacén ni siquiera se robaron un beso. Nada.

I m'encanta
quan el meu cap ve
i em regala pastissos de taronja
xocolatines
galetes de mantega
o crema de formatge manxec

dimarts, 5 de maig de 2009

Una mica de fronts arrugats
una mica de malsons
una mica de mala llet

Un polsim de safareig
un xic de formatge ESPECTACULAR
un bastant de grips diverses

Una mica de carquinyolis
una mica de traició
una mica de desengany..

Un polsim de discussió
un xic de riure
un bastant de trucades inoportunes

Una mica de tot
i una mica de res

sol espatarrant
i no tinc festa fins divendres
(que farà núvol)

diumenge, 3 de maig de 2009

diumenge
sense saber com ni per què
et trobes servint sardines en escabetx
i esquivant les branquetes de romaní
mentre escoles l'excés de suc
en un recipient per a microones
enlloc de ser a la platja
tenir un nòvio
o fer
diumenge.

Érase una vez un hombre honesto, fiel y dedicado
Érase que se quitó el anillo de casado.

(Fin)
(O comienzo del fin)

dimecres, 29 d’abril de 2009

Em dius bonica mentre em tallen els cabells
m'estimes quan em fas fora
i te'n vas quan et dic "vine"

Em dius preciosa quan t'agafes al meu coll
i m'estriganyes l'esperança
amb els teus dits de goma de pollastre

Em dius amor quan t'emprenyes
i esclates els miralls
i se't veu la mort als ulls.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Érase una vez un hombre tímido y reservado, honesto y servicial.
Érase una vez un hombre atento, dedicado y buen marido.
Érase una vez un hombre trabajador y cumplidor.
Érase una vez un hombre fiel.

Pero (érase una vez) que ella lo encontró.
Y el hombre empezó a vivir.

dijous, 23 d’abril de 2009

Sant Jordi.
Sobredosi de sol amb una coronita tèbia i un bar de xalats en molt bona companyia. Sol fins l'extenuació, perles de suor pertot arreu, roba que s'enganxa, plaer infinit de sentir la pell socarrimant-se després de tant de temps. Un breu passeig entre llibres, una estona de tren, un dinar a base de fruites i teatre. Teatre fins plorar, amb molt, molt riure. Cames infinites, el gall i la gallina, perles i diners. I després? després una excusa barata, molt barata i innecessària, tant com les declaracions d'amor infinit des de l'altra punta del món.
J'en ai un peu marre, i a sobre, el llibre que mhe comprat, un frustre.
Sort que demà ja no és sant jordi..

dimarts, 21 d’abril de 2009

Sort que demà tinc festa, perquè la meva vida professional està agafant una velocitat vertiginosa incrementant el caos a cada segon, i començo a estar-ne un xic farta.
Ha estat un matí heavy. Bronca per aquí, bronca per allà. Que sí, que els companys són super macos i em fan costat, però jo n'he tingut ben bé prou, i he dit, doncs marxo, i ho he fet. He fet una volta per les rodalies de la feina i he tornat. He fotut un parell de crits a la botiga i m'he amagat darrera la porta per empassar-me les llàgrimes.
De sobte, una mà amiga. Un somriure. Una copeta de vi. Un ei, vine cap aquí, tasta això. Un, ei, tia, passa d'ells, vens de festa dissabte? Un, ei, no marxis, sisplau.
He anat a dinar i he tornat a la feina, rumiant molt. Un ei, ja no em vens a veure. Un trosset de xapata amb tomàquet, oli verge i salmó salvatge. Una rosa de xocolata farcida de praliné.
Un eixam de cambrers amables, una terrasseta amb llum blava i brisa fresca, un somriure, un bolígraf, unes pigues i un petó que m'he guardat. Per demà.

Avui és un dia de ràbia cap a dos escriptors. O de matinada.
Dos escriptors que he tingut ben aprop, un forma part del passat remot i un altre del present més cruel, però propers tots dos, al cap i a la fi.

Al primer, li diria que de debò espero que algun dia les coses li vagin tan bé com somia. De debò. Bé, potser no. Però és igual.

Al segon li dic que està molt vista la prepotència com a careta per dissimular la inseguretat. Que erem cinc contra un i a més al meu bàndol hi era jo. Que tenia alguna possibilitat d'una arrambada furtiva, d'un intercanvi sexual fugisser a mitja escala o en un despatx, però ha perdut tota possibilitat fent públic el seu interès per mi.

A prendrepelcul, que diria algú que em conec (i no és escriptor, aquest no).

Acabo de veure això i els batecs del cor se m'han accelerat brutalment, 50% de ràbia, 40% de curiositat (sobretot referent a la dedicatòria i agraïments) i 10% alegria desinteressada (sóc un tros de pa).
En tot cas, estic flipant.
(Necessito una valeriana) (o una hòstia) (o algo)

---

(o dit d'una altra manera:)

El primer compliment que va rebre dilluns va ser: “ostres, que guapa estàs. Però això amb els anys passa. Seu aquí al meu costat mentre hi reflexiones”.
En arribar a la feina, un company va dir-li que duia els llavis pintats de manera molt sexy, i un altre, un parell d’hores més tard, li va confessar que el seu amic, el que va venir de visita l’altre dia, li havia preguntat si la caixera tenia nòvio, “porque tiene un culo muy bonito”.
Després va venir el fill de la propietària i li va dir que una dona guapa que es pinta és com tacar amb ditades negres un quadre de van gogh. Ella li va dir que se’n anés a la merda.
Tornant cap a casa, el cambrer del bar la va aturar i li va preguntar per què no havia contestat a cap dels seus missatges, i va intentar-la convencer-la de que entrés a fer una copa. Va fins i tot probar la táctica de la gelosia, dient-li que havia sortit amb unes amigues la nit anterior, però ella només podía veure la panxa arrugada i desvergonyida de la foto que havia rebut.
I un cop al llit, revisant per darrera vegada els missatges, se li acudeix buscar pel google un esporàdic amant, per desentrellar misteris dela seva vida i poder fer-lo prescindible per poc interessant, i topa, sense voler, amb la ja publicada novel.la del seu ex. No s’hi miren dues vegades abans de ressaltar amb lletra tres punts més gran que la resta que ha guanyat un premi important. El pit s’alça i enfonsa a intèrvals regulars i que acceleren gradualment. El cap li volta un xic, i només pot pensar que fins i tot la portada és encertada. Que voldria pasar página i veure què posa al començament, a qui està dedicat. Té curiositat. Molta.

dissabte, 18 d’abril de 2009

I un dia ens vam adonar que res del que ens creiem, el que ens deiem, era cert.
Algú va fer desaparèixer amb un joc de mans tot allò amb el que somiavem i tu, tu t'ho miraves de lluny, com sempre amb el cap cot.

dijous, 16 d’abril de 2009

Un dia d'acosament telefònic inesperat des de l'altra punta del món. Una estona de mentides i petons. Errors astronòmics a la feina, amistats que floreixen, d'altres, es marceixen. Rosers i marietes, primavera.
Un "ai dec haver-me donat un cop" al coll que tapes amb un mocador, una despedida furtiva, un retrobament incòmode. E-mails intensos, colpidors, peripatètics. Desgana de sentir tristor amb el sol que fa. Algú t'arranca un tros de llavi i tot i el mal, somrius. Roba oblidada per tots els racons del món i perfum dolç.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Hoy vas a descubrir que el mundo es para ti..

dijous, 2 d’abril de 2009

i és a l'hora de tornar a casa que ell gira cua cap al metro sense gairebé ni dir adéu. ella l'acompanya una estona, decideix fer el trajecte amb ell, però un cop són dins, se'n adónen que van en direccions oposades. ella intenta sortir, però la porta és barrada, ja han tancat el metro. ha de tornar enrere, les parets comencen a fer-se estretes i el túnel que feia uns minuts havia recorregut entre rialles ara el passa gairebé corrent, amb l'alè entretallat i pressa.
ell es despedeix, ella marxa sense dir-li adéu, finalment arriba a les escales mecàniques. Que vols passar? pregunta una noia que s'està d'empeus tres graons més amunt. no cal, gràcies, somriu ella, i els cabells li fan pessigolles al voltant de la cara, empesos per l'alè nocturn.
camina cap a casa amb les mans a les butxaques. el camí no és curt, però fa una nit bonica. els cotxes se'n han anat a dormir; alguns són encara al carrer, però aturats deixant o agafant passatgers, amb la peresa pròpia de la mitjanit passada un dia entre setmana. la pluja ha donat una treva, suficient perquè ella gaudeixi de la quietud de Barcelona, i durant uns instants, la fa seva.
xerrameca i riures a la sortida d'un bar, es mira el noi que parla depressa i s'adona que és un antic company de classe, però no té ganes de saludar-lo. ell no l'ha vista, així que continua carrer amunt, pensant que potser podria haver-los saludat, i que hauria estat agradable una conversa en un banc del carrer amb antics coneguts. comença a creuar el carrer i s'adona que ve una moto, però com el semàfor és verd, segueix creuant. el brunzit és cada cop més intens, però ella no desvia la mirada de la cantonada esquerdada a l'altra vorera.
és a casa, es descorda poc a poc els botons de la brusa i mou els dits adolorits dels peus, mentre mira les ungles despintades.
el mòbil sona, un missatge que pregunta si tot va bé, que diu que la despedida ha estat un xic abrupta. al cap d'uns minuts, el telèfon vibra damunt la taula. ella mira la pantalla intermitent. és ell. no l'agafa, i se'n adona que ja li és igual. després de quatre anys i set mesos, d'un dia per l'altre, li és igual.

dimarts, 31 de març de 2009

15 días después del último post, la situación es tan surrealista que ya no sabría por donde empezar.
Dejémoslo en jamón, codillo, paletilla a toda hora, mini sandwiches improvisados por los compañeros de curro, masajes furtivos en la espalda, florecillas y pendientes con estrellitas.
Pese al mal tiempo, parece que sí, la primavera trompetera ya llegó.

diumenge, 15 de març de 2009

- ad..adfdskjfksdf¿?
- ¿perdón?
- que de donde eres
- de aquí, de Barcelona..
- pues pareces una bailarina americana, eres guapísima...

O_o

con este tipo de clientes, realmente es imposible aburrirse en mi curro...

[parafrasejant algú diré:] moments surrealistes del dia 14.

Autobús. Deu del vespre. Obro el quadern i reviso els darrers esboços de rostres.
Fa un mes que col.lecciono perfils dels passatgers de l'autobús, metro, tren, o del públic del teatre. Sento la mirada del noi del costat, però dissimulo. Em talla, i perdo un perfil d'una noia amb dos monyos que era prou bonic. Deso el quadern i trec l'arracada que he guardat al moneder quan he entrat a la feina. Em poso de nou el piercing, no sense dificultats.
Torno a obrir el quadern i fusiono dos perfils, un d'una noia i el d'un home vell. El noi em mira i em pregunta, ¿dibuixes? pregunta no menys obvia que l'absurditat de la meva resposta (: "no"). Una breu conversa sobre la dificultat de dibuixar cares, ell deixa de parlar, jo em concentro amb la música que em xiscla l'mp3 a les orelles.
Baixa a la mateixa parada que jo, i penso, per uns instants, oh, no, un altre psicòpata. Però enfila carrer avall quan jo m'encaro cap amunt.
Li dic adéu amb un somriure.
És l'únic que ha vist els meus dibuixos. Per la resta del món, jo no dibuixo.

dijous, 5 de febrer de 2009

3x1 = incontinència verbal d'imatges somiades

uneixo les pigues de la teva esquena
fent un traçat que travessa costelles
les ombres del sol violent de mig vespre
també hi diuen la seva
no és l'alcohol qui parla
som nosaltres.
una, dues, deu milions
petites, grosses, botorudes
dolces, salades, amargants
fosques o claretes
i, sobretot,
quan t'alces un xic, em mires per damunt l'espatlla
i em dius, què, ja acabes?
i la piga de sota el teu ull dret
fa un saltiró
i em besa els llavis.

punts de sutura
i sopeta de peix.

i de sobte
un quadre que es converteix en finestra
puges a l'ampit i saltes
i t'acostes
sobrevolant les fagedes i els llacs blau 513
mirant de reull el sol groc caca d'oca
i la gavina que, fora de lloc, té el bec en una perspectiva errònia
i li esborres el cap, i les potes
i esborres els faigs i el blau 513
i el 537
i només queda la finestra
ja envellida
i jo
nua
i el teu sexe

dilluns, 2 de febrer de 2009

Hi ha dies marmota
i dies productius.
Sense que serveixi de precedent
avui és un dels segons.
Enllestir temes
i tancar portes
per a que se'n puguin obrir de noves.

(Ah, i per fi
visita al gimnàs
- o a la piscina i
circuit de spa :D)

diumenge, 25 de gener de 2009

reflexió d'avui:

No hi ha res pitjor
que quan et toca el seient 24E
i al seient 24F seu un home gran
que fa pudor a peix
i quan ronca
distribueix les proves evidents per tota la filera
de la seva halitosi.

(ecs)
(quin viatge de tornada tan llarg)

[sembla que finalment ha entès alguna cosa,
quan ha marxat a buscar un altre seient q estigués desocupat.
Han servit d'alguna cosa els cops de colze
i l'atropellament del seu braç amb la tauleta]

divendres, 16 de gener de 2009

para no saturar lapatadelamesa...

Siempre había querido tener una funda de violonchelo. De esas rígidas, brillantes, roja. Quería una funda de violonchelo para llevar toda mi vida dentro, y esconderme en ella cuando el mundo fuera muy feo.

Una rosa seca. Un zapato. Un libro. ¿O era una guitarra eléctrica? Elementos elegidos al azar para demostrarle al mundo que éramos mejores que ellos, que nosotros éramos sabios, que teníamos futuro.

El escritor muere en cuanto se hace llamar así. El buen escritor es aquél que no lo sabe. Las buenas historias son las que fluyen sin corsé. Hay detractores y defensores acérrimos de esta idea, y están los que pasan de todo. Nosotros formábamos parte de este último grupo. Si nos apetecía ser bohemios, lo éramos; si nos apetecía emborracharnos hasta el coma, lo hacíamos filmando las escenas más patéticas para después pasarlas a papel. Había épocas en que nos sentíamos románticos y herederos de gigantes, y leíamos a muertos muy muertos y escribíamos con grandilocuencias para ser sólo hojeados por aquellos que compran libros para aparentar.
No estaba todo perdido. A veces surgían unas lineas sin propósito, unas palabras se unían a otras sin más intención que exorcizar. Nos olvidábamos de los gigantes y las herencias, y vaciábamos los intestinos, el corazón; echábamos la bilis encima del papel, presionábamos para colorear la hoja en blanco y enmarcábamos el resultado, dejándolo en el balcón para que el olor a podredumbre no se notara demasiado.
Y así, al terminar el mes, habíamos llenado una cajita con uñas y ombligos de gigante, con lomos de libros carísimos con las páginas en blanco e hígados añejos. Nadie iba a darnos una grande suma por eso, pero quizás alguien nos publicaría.
Así, semana a semana, eran rosas, o besos, o un par de zuecos, o la cocina de un hotel. La liga de una prostituta o un equipo de béisbol. Hoy era un violonchelo, mañana quien sabe.

Pero sí, alguien supo. Se me ha ocurrido una gran idea. Escribamos sobre tú y yo.
Y ahí terminó todo.
Era divertido ver las cosas de distinto modo, era agradable compartir con alguien que te entendía tan bien, pero en cuanto nos miramos el uno al otro nos dimos cuenta de que no éramos más que excusas de la literatura para procrear. No estábamos ahí por las rosas, ni los zuecos, ni las cocinas. No estábamos ni siquiera por las palabras o los sonidos.
Las letras nos habían utilizado y cuando nos miramos, vimos que no nos habían elegido al azar.
Ante la evidencia, sin querer representar un pastel de película, tomamos una última cerveza y emprendimos la huida hacia adelante, en vías paralelas, que no confluirían nunca.

De vez en cuando aparece un zapato viejo, un riñón que se ha secado. Entre líneas, carpetas y libros aparecen objetos de las cajas que llenábamos juntos, y maldigo las letras, y reniego de vosotras, putas, que nos condenasteis al desamor.

dijous, 15 de gener de 2009

pell cruixent

James Blunt bombeja llàgrimes enfora pel carrer Astúries. Dues melenes grenyudes fumen haixix a la placeta i uns lladrucs espanten les senyores que vénen de missa. Vull que caminis al meu costat, al menys fins la Virreina. La urbana atura un immigrant de pell massa fosca mentre una embarassada surt de comprar el pà, però tu no hi ets. Miro a banda i banda del carrer, però no t'hi trobo. Busco rera els bancs de fusta, i trec el nas a la boira tòxica de tots els cafès, però no t'hi veig.
D'un camió frigorífic gegant uns homes descarreguen cadàvers sense òrgans interns. A un nen se li vessa el suc de pinya al terra mentre la mare li estriganya la màniga perquè fan tard a escola.
Jo em mossego les ungles, miro altre cop les busques que avancen a càmera lenta, i lluito contra el crescendo del meu mp3 tatuant-me el teu rostre als pulmons, que es van començar a encongir el dia que vas marxar.
Arranco d'un serrell de paper un bocí amb l'adreça i telèfon d'un centre de ioga, m'ajupo a recollir cinc cèntims orfes, compro tinta per la ploma a una papereria que tanca per jubilació. Però i tu? Tu segueixes sense ser-hi. Sembla que s'ennuvola, sona un tro i comencen a caure gotes. S'obren alguns paraigues, tanquen algunes finestres. No vull un sopar romàntic amb espelmes i pètals de rosa; fem l'amor, follem al lavabo d'un tren. Fes-me cridar de plaer, de dolor, de tristesa. Fes que rigui o plori, però fes alguna cosa. La meva pell et pateix, es trenca a bocinets cada cop que no et miro, em quedo nua, i tinc fred.
La pluja colpeja tan fort la vorera que ni se senten els trons. Els pocs que no s'han amagat, corren sota l'aigua, no saben nedar. Duc un paraigua a la bossa, però no el vull. Et vull a tu. Què fas, que no vens?

dilluns, 12 de gener de 2009

diumenge, 11 de gener de 2009

Una espectacular caipirinha, tres coronitas i dues quesadillas després,sembla que no hagi passat el temps: llum tènue, el jueves, fotos.
Però, sobretot, allò.
Un regal, amb llaç imaginari. Increible foto que de tan increible ni tan sols fa ràbia; d'un actor hilarant, de pel.lícules que hem empassat una rere l'altra fins la sobredosi.
Barcelona a les tres de la matinada..
:)

dijous, 8 de gener de 2009


Títere-de-dedo de Ikea + delantal del año 92 + restos de un disfraz de girasol del 82 + reliquias de cuando hacía collares + botonescoloridoscaros = funda para mi nueva cam.

dilluns, 5 de gener de 2009

El Nadal ha portat un munt de llibres i temps lliure que han permès el retrobament entre la literatura i jo.
Ara mateix tinc sis llibres a la "tauleta de nit":
- Papá Puerco, Terry Pratchett.
- Esquizo, Ricard Ruiz Garzón.
- La elegancia del erizo, Muriel Barbery.
- Pandemònium o la dansa del sí mateix, Màrius Sampere.
- Perfectos Desconocidos, Robyn Sisman.
- Estan bojos, aquests catalans, TV3.

Tinc a mig llegir els dos de Terry Pratchett i el dels catalans, i estic acabant La elegancia del Erizo.

És curiós com un pot estar tant de temps sense fer alguna cosa que tant li agrada... jo portava gairebé tres mesos sense llegir un llibre!