dijous, 16 d’abril de 2009

Un dia d'acosament telefònic inesperat des de l'altra punta del món. Una estona de mentides i petons. Errors astronòmics a la feina, amistats que floreixen, d'altres, es marceixen. Rosers i marietes, primavera.
Un "ai dec haver-me donat un cop" al coll que tapes amb un mocador, una despedida furtiva, un retrobament incòmode. E-mails intensos, colpidors, peripatètics. Desgana de sentir tristor amb el sol que fa. Algú t'arranca un tros de llavi i tot i el mal, somrius. Roba oblidada per tots els racons del món i perfum dolç.

6 comentaris:

Guillem ha dit...

M'han vingut ganes de nedar.

xènia ha dit...

a mi també :D
tot just preparava la bossa amb el banyador, ara
:*

NeoPoeta ha dit...

M'encanta quan fas aquests posts. Em donen ganes de... viure :D

Vier ha dit...

ai dec haver-me donat un cop -> a mi sempre em diuen que vigili quan obro els armaris, sóc amic de donar cops :P

peripatètics

Desgana de sentir tristor amb el sol que fa.

M'ha agradat ^^

NeoPoeta ha dit...

Passa pel blog, bonica ;) Hi tens un regalet

xènia ha dit...

fas cara de ser dels que dónen cops, xavi :P