dijous, 2 d’abril de 2009

i és a l'hora de tornar a casa que ell gira cua cap al metro sense gairebé ni dir adéu. ella l'acompanya una estona, decideix fer el trajecte amb ell, però un cop són dins, se'n adónen que van en direccions oposades. ella intenta sortir, però la porta és barrada, ja han tancat el metro. ha de tornar enrere, les parets comencen a fer-se estretes i el túnel que feia uns minuts havia recorregut entre rialles ara el passa gairebé corrent, amb l'alè entretallat i pressa.
ell es despedeix, ella marxa sense dir-li adéu, finalment arriba a les escales mecàniques. Que vols passar? pregunta una noia que s'està d'empeus tres graons més amunt. no cal, gràcies, somriu ella, i els cabells li fan pessigolles al voltant de la cara, empesos per l'alè nocturn.
camina cap a casa amb les mans a les butxaques. el camí no és curt, però fa una nit bonica. els cotxes se'n han anat a dormir; alguns són encara al carrer, però aturats deixant o agafant passatgers, amb la peresa pròpia de la mitjanit passada un dia entre setmana. la pluja ha donat una treva, suficient perquè ella gaudeixi de la quietud de Barcelona, i durant uns instants, la fa seva.
xerrameca i riures a la sortida d'un bar, es mira el noi que parla depressa i s'adona que és un antic company de classe, però no té ganes de saludar-lo. ell no l'ha vista, així que continua carrer amunt, pensant que potser podria haver-los saludat, i que hauria estat agradable una conversa en un banc del carrer amb antics coneguts. comença a creuar el carrer i s'adona que ve una moto, però com el semàfor és verd, segueix creuant. el brunzit és cada cop més intens, però ella no desvia la mirada de la cantonada esquerdada a l'altra vorera.
és a casa, es descorda poc a poc els botons de la brusa i mou els dits adolorits dels peus, mentre mira les ungles despintades.
el mòbil sona, un missatge que pregunta si tot va bé, que diu que la despedida ha estat un xic abrupta. al cap d'uns minuts, el telèfon vibra damunt la taula. ella mira la pantalla intermitent. és ell. no l'agafa, i se'n adona que ja li és igual. després de quatre anys i set mesos, d'un dia per l'altre, li és igual.

1 comentari:

Guillem ha dit...

M'agrada aquesta sensació de la Barcelona noctura. I el final, sobretot :)

Records!