dimarts, 21 d’abril de 2009

Sort que demà tinc festa, perquè la meva vida professional està agafant una velocitat vertiginosa incrementant el caos a cada segon, i començo a estar-ne un xic farta.
Ha estat un matí heavy. Bronca per aquí, bronca per allà. Que sí, que els companys són super macos i em fan costat, però jo n'he tingut ben bé prou, i he dit, doncs marxo, i ho he fet. He fet una volta per les rodalies de la feina i he tornat. He fotut un parell de crits a la botiga i m'he amagat darrera la porta per empassar-me les llàgrimes.
De sobte, una mà amiga. Un somriure. Una copeta de vi. Un ei, vine cap aquí, tasta això. Un, ei, tia, passa d'ells, vens de festa dissabte? Un, ei, no marxis, sisplau.
He anat a dinar i he tornat a la feina, rumiant molt. Un ei, ja no em vens a veure. Un trosset de xapata amb tomàquet, oli verge i salmó salvatge. Una rosa de xocolata farcida de praliné.
Un eixam de cambrers amables, una terrasseta amb llum blava i brisa fresca, un somriure, un bolígraf, unes pigues i un petó que m'he guardat. Per demà.

2 comentaris:

Vier ha dit...

El caos mola, tia, és guai que formi part de la teva vida. Si a mi em donessin tant menjar i tan bo, no canviaria de feina mai :P

xènia ha dit...

bé, és el de sempre. pros i contres. què guanya a què..