pell cruixent

James Blunt bombeja llàgrimes enfora pel carrer Astúries. Dues melenes grenyudes fumen haixix a la placeta i uns lladrucs espanten les senyores que vénen de missa. Vull que caminis al meu costat, al menys fins la Virreina. La urbana atura un immigrant de pell massa fosca mentre una embarassada surt de comprar el pà, però tu no hi ets. Miro a banda i banda del carrer, però no t'hi trobo. Busco rera els bancs de fusta, i trec el nas a la boira tòxica de tots els cafès, però no t'hi veig.
D'un camió frigorífic gegant uns homes descarreguen cadàvers sense òrgans interns. A un nen se li vessa el suc de pinya al terra mentre la mare li estriganya la màniga perquè fan tard a escola.
Jo em mossego les ungles, miro altre cop les busques que avancen a càmera lenta, i lluito contra el crescendo del meu mp3 tatuant-me el teu rostre als pulmons, que es van començar a encongir el dia que vas marxar.
Arranco d'un serrell de paper un bocí amb l'adreça i telèfon d'un centre de ioga, m'ajupo a recollir cinc cèntims orfes, compro tinta per la ploma a una papereria que tanca per jubilació. Però i tu? Tu segueixes sense ser-hi. Sembla que s'ennuvola, sona un tro i comencen a caure gotes. S'obren alguns paraigues, tanquen algunes finestres. No vull un sopar romàntic amb espelmes i pètals de rosa; fem l'amor, follem al lavabo d'un tren. Fes-me cridar de plaer, de dolor, de tristesa. Fes que rigui o plori, però fes alguna cosa. La meva pell et pateix, es trenca a bocinets cada cop que no et miro, em quedo nua, i tinc fred.
La pluja colpeja tan fort la vorera que ni se senten els trons. Els pocs que no s'han amagat, corren sota l'aigua, no saben nedar. Duc un paraigua a la bossa, però no el vull. Et vull a tu. Què fas, que no vens?