[parafrasejant algú diré:] moments surrealistes del dia 14.

Autobús. Deu del vespre. Obro el quadern i reviso els darrers esboços de rostres.
Fa un mes que col.lecciono perfils dels passatgers de l'autobús, metro, tren, o del públic del teatre. Sento la mirada del noi del costat, però dissimulo. Em talla, i perdo un perfil d'una noia amb dos monyos que era prou bonic. Deso el quadern i trec l'arracada que he guardat al moneder quan he entrat a la feina. Em poso de nou el piercing, no sense dificultats.
Torno a obrir el quadern i fusiono dos perfils, un d'una noia i el d'un home vell. El noi em mira i em pregunta, ¿dibuixes? pregunta no menys obvia que l'absurditat de la meva resposta (: "no"). Una breu conversa sobre la dificultat de dibuixar cares, ell deixa de parlar, jo em concentro amb la música que em xiscla l'mp3 a les orelles.
Baixa a la mateixa parada que jo, i penso, per uns instants, oh, no, un altre psicòpata. Però enfila carrer avall quan jo m'encaro cap amunt.
Li dic adéu amb un somriure.
És l'únic que ha vist els meus dibuixos. Per la resta del món, jo no dibuixo.