Callvuquirque

Les xancletes se subjecten al sortint de la moto en un equilibri precari. El vent a tota velocitat les doblega amunt i avall, i els dits la segueixen.

Com el casc ha perdut la visera, ella tanca els ulls, ben fort, i s'aferra a l'esquena de J. per superar el vertigen.
Es tan tard que ja és d'hora. Entre llençols.T'estimo.
Però calla, i el mira. Ell s'enfada.
Al matí, uns insectes han envait el llit. Ella no ha dormit. Ha comptat totes les pigues de la seva esquena, s'ha fixat en una esgarrapada i en els plecs que els llençols li han imprès al braç esquerre. La pell que li salta, recremada pel sol, de les espatlles.
J. parla. Parla i diu un munt de paraules que només contradiuen totes les que va dir uns dies enrere. Abans era blanc, ara vol negre. Vol saber, fa preguntes. Ella l'estima. Però no l'hi dirà, perquè és el que ell vol sentir.
Té mossegades de gat a tots els dits, li couen. Les parpelles pesen, esgotades. S'aferra discreta però segura als malucs d'en J. En sentir-la, ell accelera i gira el cap enrere, amb el casc que amaga un somriure.
En aquest precís moment, un camió s'incorpora a l'autopista, que parla pel mòbil amb el seu soci, i de sobte un xiulet agut i continu. Només sent el xiulet, potent, i busca en J. amb la mirada. En aquell moment s'atreveix a dir-li que l'estima, en aquell moment que ja no pot mirar-lo, mentre surt projectada pel damunt d'un tot terreny, ni parlar, ni estimar-lo.