Em dius bonica mentre em tallen els cabells
m'estimes quan em fas fora
i te'n vas quan et dic "vine"

Em dius preciosa quan t'agafes al meu coll
i m'estriganyes l'esperança
amb els teus dits de goma de pollastre

Em dius amor quan t'emprenyes
i esclates els miralls
i se't veu la mort als ulls.

Érase una vez un hombre tímido y reservado, honesto y servicial.
Érase una vez un hombre atento, dedicado y buen marido.
Érase una vez un hombre trabajador y cumplidor.
Érase una vez un hombre fiel.

Pero (érase una vez) que ella lo encontró.
Y el hombre empezó a vivir.

Sant Jordi.
Sobredosi de sol amb una coronita tèbia i un bar de xalats en molt bona companyia. Sol fins l'extenuació, perles de suor pertot arreu, roba que s'enganxa, plaer infinit de sentir la pell socarrimant-se després de tant de temps. Un breu passeig entre llibres, una estona de tren, un dinar a base de fruites i teatre. Teatre fins plorar, amb molt, molt riure. Cames infinites, el gall i la gallina, perles i diners. I després? després una excusa barata, molt barata i innecessària, tant com les declaracions d'amor infinit des de l'altra punta del món.
J'en ai un peu marre, i a sobre, el llibre que mhe comprat, un frustre.
Sort que demà ja no és sant jordi..

Sort que demà tinc festa, perquè la meva vida professional està agafant una velocitat vertiginosa incrementant el caos a cada segon, i començo a estar-ne un xic farta.
Ha estat un matí heavy. Bronca per aquí, bronca per allà. Que sí, que els companys són super macos i em fan costat, però jo n'he tingut ben bé prou, i he dit, doncs marxo, i ho he fet. He fet una volta per les rodalies de la feina i he tornat. He fotut un parell de crits a la botiga i m'he amagat darrera la porta per empassar-me les llàgrimes.
De sobte, una mà amiga. Un somriure. Una copeta de vi. Un ei, vine cap aquí, tasta això. Un, ei, tia, passa d'ells, vens de festa dissabte? Un, ei, no marxis, sisplau.
He anat a dinar i he tornat a la feina, rumiant molt. Un ei, ja no em vens a veure. Un trosset de xapata amb tomàquet, oli verge i salmó salvatge. Una rosa de xocolata farcida de praliné.
Un eixam de cambrers amables, una terrasseta amb llum blava i brisa fresca, un somriure, un bolígraf, unes pigues i un petó que m'he guardat. Per demà.

Avui és un dia de ràbia cap a dos escriptors. O de matinada.
Dos escriptors que he tingut ben aprop, un forma part del passat remot i un altre del present més cruel, però propers tots dos, al cap i a la fi.

Al primer, li diria que de debò espero que algun dia les coses li vagin tan bé com somia. De debò. Bé, potser no. Però és igual.

Al segon li dic que està molt vista la prepotència com a careta per dissimular la inseguretat. Que erem cinc contra un i a més al meu bàndol hi era jo. Que tenia alguna possibilitat d'una arrambada furtiva, d'un intercanvi sexual fugisser a mitja escala o en un despatx, però ha perdut tota possibilitat fent públic el seu interès per mi.

A prendrepelcul, que diria algú que em conec (i no és escriptor, aquest no).

Acabo de veure això i els batecs del cor se m'han accelerat brutalment, 50% de ràbia, 40% de curiositat (sobretot referent a la dedicatòria i agraïments) i 10% alegria desinteressada (sóc un tros de pa).
En tot cas, estic flipant.
(Necessito una valeriana) (o una hòstia) (o algo)

---

(o dit d'una altra manera:)

El primer compliment que va rebre dilluns va ser: “ostres, que guapa estàs. Però això amb els anys passa. Seu aquí al meu costat mentre hi reflexiones”.
En arribar a la feina, un company va dir-li que duia els llavis pintats de manera molt sexy, i un altre, un parell d’hores més tard, li va confessar que el seu amic, el que va venir de visita l’altre dia, li havia preguntat si la caixera tenia nòvio, “porque tiene un culo muy bonito”.
Després va venir el fill de la propietària i li va dir que una dona guapa que es pinta és com tacar amb ditades negres un quadre de van gogh. Ella li va dir que se’n anés a la merda.
Tornant cap a casa, el cambrer del bar la va aturar i li va preguntar per què no havia contestat a cap dels seus missatges, i va intentar-la convencer-la de que entrés a fer una copa. Va fins i tot probar la táctica de la gelosia, dient-li que havia sortit amb unes amigues la nit anterior, però ella només podía veure la panxa arrugada i desvergonyida de la foto que havia rebut.
I un cop al llit, revisant per darrera vegada els missatges, se li acudeix buscar pel google un esporàdic amant, per desentrellar misteris dela seva vida i poder fer-lo prescindible per poc interessant, i topa, sense voler, amb la ja publicada novel.la del seu ex. No s’hi miren dues vegades abans de ressaltar amb lletra tres punts més gran que la resta que ha guanyat un premi important. El pit s’alça i enfonsa a intèrvals regulars i que acceleren gradualment. El cap li volta un xic, i només pot pensar que fins i tot la portada és encertada. Que voldria pasar página i veure què posa al començament, a qui està dedicat. Té curiositat. Molta.

I un dia ens vam adonar que res del que ens creiem, el que ens deiem, era cert.
Algú va fer desaparèixer amb un joc de mans tot allò amb el que somiavem i tu, tu t'ho miraves de lluny, com sempre amb el cap cot.

Un dia d'acosament telefònic inesperat des de l'altra punta del món. Una estona de mentides i petons. Errors astronòmics a la feina, amistats que floreixen, d'altres, es marceixen. Rosers i marietes, primavera.
Un "ai dec haver-me donat un cop" al coll que tapes amb un mocador, una despedida furtiva, un retrobament incòmode. E-mails intensos, colpidors, peripatètics. Desgana de sentir tristor amb el sol que fa. Algú t'arranca un tros de llavi i tot i el mal, somrius. Roba oblidada per tots els racons del món i perfum dolç.

Hoy vas a descubrir que el mundo es para ti..

i és a l'hora de tornar a casa que ell gira cua cap al metro sense gairebé ni dir adéu. ella l'acompanya una estona, decideix fer el trajecte amb ell, però un cop són dins, se'n adónen que van en direccions oposades. ella intenta sortir, però la porta és barrada, ja han tancat el metro. ha de tornar enrere, les parets comencen a fer-se estretes i el túnel que feia uns minuts havia recorregut entre rialles ara el passa gairebé corrent, amb l'alè entretallat i pressa.
ell es despedeix, ella marxa sense dir-li adéu, finalment arriba a les escales mecàniques. Que vols passar? pregunta una noia que s'està d'empeus tres graons més amunt. no cal, gràcies, somriu ella, i els cabells li fan pessigolles al voltant de la cara, empesos per l'alè nocturn.
camina cap a casa amb les mans a les butxaques. el camí no és curt, però fa una nit bonica. els cotxes se'n han anat a dormir; alguns són encara al carrer, però aturats deixant o agafant passatgers, amb la peresa pròpia de la mitjanit passada un dia entre setmana. la pluja ha donat una treva, suficient perquè ella gaudeixi de la quietud de Barcelona, i durant uns instants, la fa seva.
xerrameca i riures a la sortida d'un bar, es mira el noi que parla depressa i s'adona que és un antic company de classe, però no té ganes de saludar-lo. ell no l'ha vista, així que continua carrer amunt, pensant que potser podria haver-los saludat, i que hauria estat agradable una conversa en un banc del carrer amb antics coneguts. comença a creuar el carrer i s'adona que ve una moto, però com el semàfor és verd, segueix creuant. el brunzit és cada cop més intens, però ella no desvia la mirada de la cantonada esquerdada a l'altra vorera.
és a casa, es descorda poc a poc els botons de la brusa i mou els dits adolorits dels peus, mentre mira les ungles despintades.
el mòbil sona, un missatge que pregunta si tot va bé, que diu que la despedida ha estat un xic abrupta. al cap d'uns minuts, el telèfon vibra damunt la taula. ella mira la pantalla intermitent. és ell. no l'agafa, i se'n adona que ja li és igual. després de quatre anys i set mesos, d'un dia per l'altre, li és igual.