nou any

Entre trasbalsos, febrada, mocs i maldecaps

certa estabilitat, de ben segur passatgera,

en l'ambient gèlid de París.

Crec que un bon propòsit

seria tancar un nou blog

(una pena, que l'era del fb hagi acabat

amb molts d'ells)

i dedicar més estones a un altre text

que fa temps demana ser revisat i acabat d'editar

(i publicat)

Ja ningú treu les escombraries

i no hi ha cartes a la bústia des de fa mesos

Seria bona idea tancar el xiringuito

però sé que n'acabaria començant un de nou

bé

de moment el propòsit serà començar l'any

amb la menys febre possible

podent respirar pel nas

i veure, això sí, només per la tv

(presencialment em glaçaria)

les no-campanades a la tour "efiel".

Petons i petones

a estones.

Los post-its se marchitan
en el lateral de la estantería
de madera
el papel, antes azul,
amarillea
se retuerce en las esquinas
y el pegamento se reseca.
Con un ligero soplo de aire
crujen
la tinta se empieza
a desvanecer.
El libro que tenía que ser
muere
en un aborto espontáneo
de varios meses.

.... ben aviat!

i de sobte
estava en un vaixell
dirigint-se a un horitzó
que ni tan sols sabia
si volia descobrir

i tot llegint articles en anglès
per a fer una PAC
descobreixes que existeix
l'obesitat tipus pera
i l'obesitat poma
(curiós)

Avui estic de rodríguez. Productivitat al 23%. No hi ha com tenir tot el temps del món per davant per deixar-lo gotejar minut a minut, regalimant per les parets mentre perds el temps pensant què pots fer. Fins que ja és massa tard per fer-ho. Jo funciono millor quan me'n vaig a dormir a les tantes i em llevo de matinada. Aleshores faig pastissos, cuso cosetes, miro sèries i escric cartes. I menjo pizza (freda, que és més bona).

Però així no hi ha qui s'aixequi del sofàllit. De la meva casa nova. Del saló gegant amb grans finestrals, passadís minúscul, llit a la torreta amb vitralls a tot arreu. L'olor de sàndal pujant del pis de baix i terrasseta oberta deixant entrar l'aire...

Ai, no, si encara no tinc pis. Ai, no, que ni tan sols un petit sou.

Bé, seguiré fent llistes imaginàries del que no faré avui...

Va ser un estiu torturat
però màgic
fregadisses sota l'aigua
amb el sol cremant-nos ja la pell
Mirant-lo quan dormia
amb el cap damunt la sorra
O aferrada a la seva esquena
cavalcant la moto
Ho deso tot, ben plegadet
dins el calaix dels records
que mai s'esborren.

i les bales de palla rodolaven
no sota el sol roent
sinó sota fines volves de neu
i vent glaçat
i no hi havia eco perquè ningú parlava...

u de febrer
colló, com volen els dies
2010
ja fa gairebé any i mig que vaig tornar
i encara no hi sóc tota
(potser mai hi seré)
encara que de fet
sóc la mateixa
sols que ara amb màquina de cosir
i més xinès al cap..