Sempre havia pensat que els casaments eren absurds, però aquesta vegada, era ella qui havia de pujar a l'altar. Amb un vestit de núvia excessiu, s'estava d'empeus davant el mirall enorme a la saleta de l'església que els havien deixat per fer els darrers retocs. Deixeu-me sola, sisplau, va demanar a la cort de dones esbojarrades i cridaneres que l'envoltaven i maquillaven sense ordre ni raó de ser.

Es va mirar al mirall, amb la cua de seda cardada del vestit va treure's tot el maquillatge, i va deixar al descobert les profundes ulleres fosques que les nits de migranya havien tatuat al seu rostre.
¡David! - va cridar. -¡DAVIIIIIID!
Quan el va tenir davant, amb l'esmòquing color crema i les celles tenyides de marró, va somriure, se li va acostar i va dir-li a cau d'orella:
- Ja no t'estimo.

Helga.

Soroll de cadena, remolí d'aigua, un rímmel, pintallavis de Lancôme, corrector d'ulleres, crema antiarrugues pel contorn d'ulls. Remolí d'aigua, crema blanquejadora, voluminitzador de llavis, arrissador de pestanyes. Cadena de vàter, més aigua, pintaungles vermell i morat de Cartier, llapis khôl, màscara de cogombre. Remolí d'aigua, coloret préssec, maquillatge mineral, pinzell de llavis.

L'Helga estava cansada. Va rentar-se la cara, va beure's el cafè que l'esperava des de feia dies damunt la taula del menjador i agafant només una pamela de vímet, va sortir al carrer.

Per primera vegada en molt de temps, l'Helga tornava a ser l'Helga.

El cap de setmana passat vaig descobrir que això que tant m'havia sorprès en un claustre de Toledo és costum estesa entre els homenets de pedra...

noves samarretes a xexedreams, amb la Lenore...
encàrrecs ara per ara complicat, donat que marxo, però ja que vam fer les fotos...

cap de setmana tranquil i núvol...

336

Amagar-nos sota els bancs entapissats quan entrava la professora de naturals al bar a veure qui feia campana...
Amagar el cap sota el seient com estruços (o comsedigui) esperant que no se li acudís obrir les motxilles per descobrir qui erem...
Fer els primers cafès amb llet al bar de bon matí, encara que el trobavem dolentíssim i amb prou feines podiem pagar-lo...
Guixar les parets del lavabo i tornar de colònies patint per si havien trucat als pares per dir-los que ens haviem escapat de l'hotel per la nit...
I ara?
Hipoteques, declaració d'hisenda, controls de qualitat i examens de conduir...
Acabo de llegir un post que m'ha fet sentir vella

... i de tant furgar a les càries dels lleons ja no sabia ni on tenia el cap.

:)
Ja tinc potochop
:D

[breu escrit per a la meva consciència]

[Em passo el dia corregint la gramàtica i ortografia d'altra gent, és per això que em nego a revisar i corregir els "si" que em deixo sense accent i canvien el sentit de les frases, com altres errors tipogràfics i de construcció]

[Quan canvïi de feina prometo intentar escriure millor]

8:20, sona el despertador. Penso que hauria de canviar la cançó, és gairebé garrula. L'apago i el llenço a la butaca. M'adormo.
9:28 em desperto i me'n adono que he apagat el despertador sense aixecar-me. Faig tard. Em llevo i la truco. Com vas? ja ha sortit de la dutxa i està llesta. Jo no, quedem més tard millor..
11:10 amb l'excusa (certa) del metro triganer, arribo vint minuts (més) tard.
A partir d'aquí el temps es contrau i quatre hores i escaig s'encabeixen en el que a mi m'ha semblat una horeta. El resultat: 467 fotos d'una amiga, sessió al botànic. N'hi ha alguna de molt bonica.. clar que d'entre tantes, si no n'hi hagués, malament.
Dino a correcuita, llenço la càm a l'habitació, agafo l'agenda, em deixo la jaqueta.
Faig quinze minuts tard, per culpa meva fem més tard al cine, arf.
M'adono que tinc la pell vermell llampant, m'he cremat durant el matí i ni me'n havia adonat...

I és tan agradable asseure's a les onze del vespre, sense ni tan sols haver sopat ni esma per cuinar, i sentir el formigueig de cansament a les cames i pensar en els llençols nets.. mmm

(no tinc photoshop. de fet no tinc ni ordinador. Però si un gran "mono" de potoxop. Ohmygod, en necessito)

"ya tengo autito"

Algun dia hauré d'escriure un relat o una novel.la ambientada en el sòrdid món dels locutoris. Fins que no es van donar certes circumstàncies, jo mai hi havia entrat, més que per mirar el mail si algun cop se m'havia espatllat l'ordinador..

El cas és que vaig trobar un locutori des del que se sentia a la persona que hi havia a l'altra banda del fil, a l'altra punta del món, la qual cosa, encara q sembli obvia, costa molt de trobar. So sincronitzat i nivell de volum acceptable, sense massa soroll? el paradís dels locutoris. Així que vaig aprofitar i a part de les quatre coses indispensables i importants, vaig relaxar-me i vam començar a parlar de coses més trivials. I quan ja penjava (havia d'anar a treballar a un restaurant, que n'és de dura la meva vida) em diu: "- ¡Ah! se me olvidaba.. ya tienes autito!"..

I jo:

- ¿Ah sí? ¿Y eso??¿cómo es?

- Bueno, consume blablablablaaaah.. emite blibhbliblih..

- (... ) ya, y qué más?

- La carrocería es blubhbluhbluh, y la chapa de bleubhleubhleuh, además en cuotas de bluhblubhlbuh...

- (... )

- ¿Qué te parece?

- ¿De qué color es?

- Verde.

- Eso te preguntaba, cómo es. Verde me gusta :)

Doncs això, que ni tinc ni, segurament, tindré carnet de conduir en força temps, però ja tinc autito. En certa manera fa il.lusió, encara que només sigui per poder-hi fer fotos :P

La primavera, la sang altera

A poc més de mes i mig de marxar a l'altra punta del món per un període indeterminat de temps, he decidit viure d'una altra manera aquesta ciutat a la qui sap quan tornaré. Em desplaço en bici(ng), la qual cosa no és gaire sana, com jo pensava, ja que les innombrables motos que s'aturen davant teu al carril bici (que d'aquí li vé el nom, sinó es diria carril moto) et fan empassar aquests fums del dimoni...
Al que anava: la gent està alterada. Avui, un paio del bus turístic, plaça catunya. Em veu amb els cascos i caminant a tota llet, feia tard. M'atura, i em diu: "speak spanish? english?".. i jo, si home, es clar, però també català, que sóc d'aquí! i el paio, que o no parlava castellà o no ha entès que jo no era guiri, m'ha començat a dir floretes mentre em perseguia amb els pamfletos del bus a la mà. Colta, que tinc pressa.. i res, que si "mengradas muchos" (?) i coses així. Total.
Però ahir un guiri que també anava en bici (que no -ing) en adelantar-me va dir algo així com: "molan guai tu pandalones!".. com em mirava les cames suposo que es referia al meu pantaló turcoprimaveralestampatdestora...
El pitjor, però, va ser quan sortint del parc (encara en biciNG, "cuyos" defectes no em detindré a explicar ara) un cowboy (sí, dels de bótes amb polaines i barret d'ala ampla) em va fer autostop. Perquè el pugés a la bici, s'entén. Potser era perquè duia el meu bolso-ninot assegut a la cistella o potser també li van molar els pantalons o qui sap si no es pensava que era un d'aquests "trixis" de Desigual... 
Tots tenim la sang alterada aquests dies, em sembla, i començo a rebre les típiques notícies de rutpures d'aquesta època. La germana de fulaneta trenca amb el nòvio, fulanet de tal s'entera que és un cornut, torna el cop i és descobert in fraganti, uns altres que es divorcien a males i busquen advocat... Benaventurats els que no paguen al pujar al bus! (frase d'un tronat que ja seria massa feinada explicar).

Feliç primavera a tots i totes, doncs ;)