Callvuquirque

No és la primera vegada que penso a tancar el blog. Tampoc és el primer que tancaria.
Tot i així, sempre hi ha un rau-rau endins que et diu que no ho facis. On et cagaràs en tot quan no puguis fer-ho de viva veu? on cantaràs als quatre vents quant feliç ets? ja. Porto molts dies sense escriure, i és perquè he estat fora. Fora passen coses, encara que de vegades no ens ho sembli.
Ara n'escriuria mil, però la llibertat en un blog es comença a acotar quan comença a conèixer-lo massa gent. Quan aquesta gent passa a fer part de la teva vida fora, ja no et pots cagar en ells amb la mateixa llibertat amb que podies fer-ho quan no sabien del blog. Per això els acabo tancant i obrint-ne de nous després.
Potser per això són efímers.