divendres, 30 de maig del 2008

Sempre havia pensat que els casaments eren absurds, però aquesta vegada, era ella qui havia de pujar a l'altar. Amb un vestit de núvia excessiu, s'estava d'empeus davant el mirall enorme a la saleta de l'església que els havien deixat per fer els darrers retocs. Deixeu-me sola, sisplau, va demanar a la cort de dones esbojarrades i cridaneres que l'envoltaven i maquillaven sense ordre ni raó de ser.

Es va mirar al mirall, amb la cua de seda cardada del vestit va treure's tot el maquillatge, i va deixar al descobert les profundes ulleres fosques que les nits de migranya havien tatuat al seu rostre.
¡David! - va cridar. -¡DAVIIIIIID!
Quan el va tenir davant, amb l'esmòquing color crema i les celles tenyides de marró, va somriure, se li va acostar i va dir-li a cau d'orella:
- Ja no t'estimo.

4 comentaris:

Vier ha dit...

Quina putada :P

Jesús M. Tibau ha dit...

in extremis

NeoPoeta ha dit...

Fantàstic xD Ho trobo genial, genial genial. Osigui, pobre David... pero bé per ella i la seva valentia, si senyó!

kena ha dit...

vier home putada putada... més putada és que li ho hagués dit després de la "sentència" del capellà,no? :P

jesús de vegades la gràcia es troba en l'excés, en els extrems... si més no literàriament!

neo ves a saber, potser el David era un penques que li fotia les banyes, li cridava quan la camisa no estava planxada i li deia que no mengés xocolata perquè si s'engreixava la deixaria per una altra dona més jove i més prima! jo, per si de cas, estic del costat d'ella :P