divendres, 23 de maig de 2008

336

Amagar-nos sota els bancs entapissats quan entrava la professora de naturals al bar a veure qui feia campana...
Amagar el cap sota el seient com estruços (o comsedigui) esperant que no se li acudís obrir les motxilles per descobrir qui erem...
Fer els primers cafès amb llet al bar de bon matí, encara que el trobavem dolentíssim i amb prou feines podiem pagar-lo...
Guixar les parets del lavabo i tornar de colònies patint per si havien trucat als pares per dir-los que ens haviem escapat de l'hotel per la nit...
I ara?
Hipoteques, declaració d'hisenda, controls de qualitat i examens de conduir...
Acabo de llegir un post que m'ha fet sentir vella

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Però cada època de la vida té la seva gràcia, no trobes?

kena ha dit...

i tant que sí
només és que he llegit un post on algú deia que s'havia fet gran, i m'ha vingut al cap el nom d'aquell bar que ja no existeix...

NeoPoeta ha dit...

Jo encara estic a la primera època... :P

Déjà vie ha dit...

que ja no existeix el 336????? no fotissssssssssssssss?

kena ha dit...

neopoetagaudeix-ne, doncs... :)

déjà doncs no......... crec que quan vai passar pel número 336 i ja no existia el bar que es diu així va ser quan em vaig adonar que vulguem o no el temps passa... aix... ni les amanides del Racó són el que era, treuen els bars mítics, deixen de fer pantalons acampanats.. què serà el següent? :S